Tot i això, us explicaré la veritable proesa d'acabar un ultra tan bèstia com el d'aquest passat cap de setmana.
Dissabte, sis del matí. La sortida d'aquest ultra va ser com tots els altres, amb la gent anant a saco des del primer moment, com si fos una marató de muntanya. En Fran i jo ens posem a la cua i marquem un ritme de caminar prou bo. Les hores ja posaran a tothom al seu lloc.
Efectivament, passem pel Taga amb un sol radiant i ja comencem a avançar a gent. A Pardines tot just és el km. 20 i ja veiem abandonar a algú. Avui serà una escabetxina, pensem. Comencem a pujar lentament cap al Puig Cerverís, 1300 metres de pujada que no donen quasi cap respir. Tornem a avançar gent. Un cop a dalt, anem carenejant fins a cercar el Coll de Tres Pics mentre els nuvols i la boira van passant ràpidament. La temperatura baixa i ens hem d'abrigar.
A Coll de Tres Pics, emboirat, l'organització ha muntat un avituallament de 3 estrelles, amb pasta i fruita. Quin goig! Ara tornem a baixar cap a Coma de Vaca enmig de la boira. Aquí haig de parar al sr.Roca. La barreja de gels, barretes i pasta m'està fent estralls a l'estòmac! I tornem a pujar, ara cap a Coll de la Marrana i Bastiments, que quasi no veiem per la intensa boira. La sensació tèrmica és de sota zero i ens calcem fins i tot els guants.
Arribats al Bastiments encarem la part més espectacular de la prova, al resseguir la carena coronant els Pics de Freser, Infern, Superior de la Vaca i cercant el Coll de Noucreus. Aquí es veu clarament la diferència de participants, entre la gent muntanyenca i més avesada a passar trams tècnics de roca i la gent corredora. En Fran s'escapa un pél per davant, però l'enganxo arribant a Núria.
A Núria tenim la sorpresa de que l'avituallament sòlid de pasta s'ha acabat. Així que mengem tota la fruita que podem i tirem amunt cap al Puigmal, superant més de 900 metres de pujada. Aquí la gent ja va prou distanciada i el pas és lent. En Fran està millor i tira. Ja no el veuré més...
Arribo a dalt del Puigmal i m'emociono al veure a la Dolo, en Juanito i el Paco del CEI i m'abraço a ells. Quasi ploro... però tiro avall abans que no em congeli. La temperatura a tornat a baixar i realment fa molt fred. Baixo per la carena en direcció a Corral Blanc sol, disfrutant del paisatge (ara s'ha destapat i fa ressol) i veient a cavalls i vaques pasturar. Queden poques hores de llum i vull intentar arribar de dia a la pujada de Coma Ermada. Així que accelero el pas i trotant trotant arribo a Corral Blanc. En Fran em porta 20 minuts, així que paro lo mínim per menjar i tiro cap a Planoles.
A Planoles agafo una galeta i tiro avall fins l'inici de la pujada. Ja haig de posar el frontal i inicio els 900 metres d'ascens. Segueixo sol i no trobo a ningú. Vaig a un ritme lent, però prou bo (penso) com per seguir amb garanties d'acabar. Arribo a dalt i una boira espessa em fa la guitza i no veig les cintes. On cony estan les cintes?! Al cap d'uns minuts trobo uns llums. Són gent que també les està buscant. Fem un reagrupament i entre uns i altres anem resseguint les cintes perdudes enmig de la boira i baixem cap al Santuari de Montgrony. Estem al km.74 i el cansament ja no deixa pensar gaire. M'haig d'asseure durant 15 minuts i menjar algo, lentament, per evitar una pàjara. Aquí la gent ja abandona de 4 en 4 i jo no vull ni pensar en abandonar. És massa llaminer.
El camí de Montgrony fins a Campdevànol és un continu puja i baixa i molt monòton. Aquí m'entra la son i torno a parar 5 minuts, assegut a un arbre, per prendre'm algo per despertar. Bec i menjo una glucosa i torno a fotre'm les piles. Fins i tot torno a trotar en curts trams. Avanço a un grupet i baixem fins a trobar Campdevànol. Torna a plegar gent, però vull continuar, vull assaborir la victòria. Trobo a en Miquel Cinca que em dona ànims i tiro cap a Saltor. Son les 4.25 de la matinada i queden poques hores de foscor. Això m'anima.
Els 700 metres de desnivell de pujada a Saltor se'm fan eterns i puja força dret. Torno a parar 2 o 3 cops a respirar i em deixo atrapar per un grupet. Els segueixo fins a cercar el control de Saltor, ja de dia. Són les 6.30 del matí i només queden 12 km. Ara sí que veig que ho puc aconseguir. El tram final combina baixades dretes amb trams de pista. És el meu terreny. Avanço a un participant que va destrossat (un pél més que jo) i arribo a les proximitats de Sant Joan. Aquí truco a Fran, que fa 1 h 30 minuts que ha arribat i ens felicitem. També ho ha passat fatal..
Travesso el pont de pedra i entro trotant per l'arc d'arribada, deixant el meu crono en 27h 13 minuts. He patit però he disfrutat com mai. L'Ultra de l'Emmona ja està al sac.
